En memòria de Manuel de Solà Morales. 1. Avui, encara m’arriba des del fons dels
|
|
records l’entusiasme que jo tractava de dissimular el matí que el Manuel de Solà Morales m’aturà al vestíbul de l’Escola d’Arquitectura i em suggerí d’entrar com a becari al Laboratori d’Urbanisme. Els primers anys, molt jove i massa preocupat per fer-li una bona impressió, no vaig aprofitar prou tenir-lo a l’abast. Era l’època en la que cercava una estructura explicativa del fenomen urbà. Temps de recerca en el que es va construir una teoria: “las formas de crecimiento urbano” que, per molts anys, ha estat pauta per a la pedagogia de l’Urbanisme a tantes Escoles d’Arquitectura d’aquest país i d’altres. Vaig tenir per un privilegi aquell noviciat al LUB, que em va iniciar en la docència universitària. Poc a poc, el mestre es va fer entranyable i em va transmetre la seva passió per la ciutat. Quantes tesis doctorals va empènyer amb el seu hàlit rigorós!
2. El Manuel d’aquells anys era magnífic. De vegades bruixot i rondinaire, d’altres, afectuós i proper. Infatigable conversador de sobretaula, lluïa sovint el seu geni desvetllador. Gairebé sempre
|
|
heterodox, era substancialment incapaç de mostrar-se banal.
Del Manuel, només em queda ara un conjunt desendreçat de fotografies mentals i veritables. En trio una de debò, de 1998. El 6 de novembre ens va aplegar abans de tancar portes, a molts d’aquells que al llarg de vint anys vam passar successivament per l’estudi del carrer Magdalena-Sofia, a Sarrià. Vint-i-tres deixebles/amics l’envolten en una imatge en blanc i negre. Figures que evoquen una excepcional successió d’episodis intel·lectuals i projectuals amb la ciutat i l’urbanisme com a objectiu cultural i vital: el projecte normatiu, l’ofici de traçar, la reconsideració del projecte urbà com a integral de la complexitat |
|
urbana, la noció d’espai col·lectiu vs espai públic, la perifèria com a projecte, la idea de disseny estratègic que deriva en projectes com l’Illa Diagonal, la reforma del port d’Amberes, l’intercanviador de Lovaina St Nazaire... I ell al bell mig, com el germà gran que dirigeix amb humor variable i intel·ligència superior aquella aventura de creació i pensament.
Els darrers anys ens va fer veure que “geometria” vol dir sense gent i vàrem dubtar d’algunes conviccions anteriors. La condició material i sensual de la urbanitat, la pell de la ciutat, van ser alguns dels seus interessos darrers, expressats amb aquell tarannà irònic que tant enyorarem.
Peix gros de la nostra cultura, sempre estarà per damunt d’aquells que llaurem en l’abrupte territori de la ciutat i l’urbanisme.
3. Acabat el funeral, un conegut em saluda i m’etziba el clixé “no som ningú”. Li responc que la primera persona del plural no em sembla adequada si inclou al Manuel de Solà Morales. La seva vida va ser millor i més profitosa que la d’ell, la meva i la de la majoria de gent que omplia el temple. No puc creure que el deixarem de veure definitivament. / Barcelona
|
|
|
